Ella
| 15 abril 2011Ella és dolça com la mel
si em besa m’eleva fins el cel,
em fa posar de punta fins a l’últim pèl
amb els seus dolços llavis de caramel,
als que sempre sóc fidel
que si no beso em torno fred com el gel,
jo l’allotjo en el meu cor com si fos un hotel
on només s’hi serà ella, el meu estel
D’aquesta lluna jo en vull ser l’únic sol
la miro des de l’habitació per un finestrol.
Mentre l’espero al meu llit sota el llençol
captivat l’observo com al sol un gira-sol
Donar-li un petó, és de passió prendre’n un bassiol,
un flux de sentiments en aquest rierol,
que és dels meus somnis el coixí del meu bressol,
on és la planta que endolceix els somnis, el gínjol.
Edu
Edu,
Tot un repte valent, el de publicar un poema. En llegir-lo he recordat que m’havies preguntat, ja fa dies, “es pot publicar un poema al bloc”? Jo et vaig dir que sí, i ara ha arribat. Benvingut!
Pel que fa a la forma, jo no hi entenc gens de poesia, però aquesta rima tan repetida m’ha resultat massa feixuga. Repeteixo que no hi entenc gens, però.
No deixis d’escriure, d’acord?
Josep Maria